Naturaleza, Vida y Universo

( Si quieres traducir este texto de la Lengua Catalana a la Lengua Española: Usa el traductor que esta a tu derecha (Catalan-Español) Mil gracias).

 Parlar de la batalla de l’Ebre és parlar de la vida i de la mort de molts éssers humans. És parlar de tot allò que hauríem de saber i potser no sabem. Per exemple, si l’any 2006 celebràvem els setanta-cinc anys de l’aniversari de la República catalana o bé de la República espanyola. Molts de nosaltres encara no ho tenim clar. Fins i tot, hi ha moltes persones que no saben que va haver-hi una República catalana. Probablement no hi ha cap altre país del món que no sàpiga si va ser o no una república. Això, només ens passa a nosaltres. No sabem si la república va durar molt o poc, si van ser només unes hores, uns mesos o uns anys. I això vol dir que tenim molts problemes a l’hora de conèixer la nostra història; o potser que la nostra història sempre ens ha estat explicada amb comptagotes, perquè –com que la història és un arma poderosa– hi ha molta resistència a què la puguem fer servir.

Gairebé tothom té present la foto de Miravet en què les barques i els soldats republicans creuen el riu Ebre. Aquesta foto és falsa; però és la que tots hem vist i la que surt arreu. En realitat, es fa un cop la batalla ja ha començat. El fotògraf Robert Capa pren una barca amb soldats i els posa allà al mig per poder fer una foto bonica, en un entorn privilegiat, amb el castell de Miravet al fons. Una foto amb uns soldats creuant el riu. Però a ningú se li hagués acudit travessar el riu per aquella zona perquè, en aquest punt, els marges del riu són alts i escarpats. A Miravet, el pas es fa per un altre lloc. El fa la 9a Brigada pel Pas de Barca, un indret molt més pla.

Hem d’acceptar que tenim dificultats per apropar-nos a la Batalla de l’Ebre i a les persones que la van protagonitzar. Alguns dels nostres lectors potser ho van viure a les seves pròpies carns. O, tal volta, els vostres pares o els vostres avis us n’han parlat.

 Per què és tan complicat parlar-ne? És molt complicat perquè hi ha molt dolor... una infinitat de dolor. Cal tenir clar que estem parlant del període més complicat de la història del nostre país i, potser, del món occidental. Mai no hi ha hagut una crisi tan gran en la història del capitalisme com l’anomenada Gran Depressió dels anys trenta. I tampoc mai hi ha hagut una crisi tan gran en l’àmbit polític, amb l’ascens del feixisme i el nazisme al poder. Per tant, en aproximar-nos a aquest període —i a les persones que el van viure— hem de tenir una actitud prudent a l’hora d’explicar-ho i procurar no jutjar allò que van fer. Perquè hem de ser conscients que era molt difícil ballar en aquell ball. El màxim que hauríem de fer és intentar entendre’ls. Entendre quins són els mecanismes mentals i emocionals que els porten a actuar com ho fan. Però entendre això és una tasca molt complexa.

Us en poso un exemple. José Maria Gil Robles és el líder de la CEDA, el líder de la dreta espanyola durant el període republicà. Gil Robles és un personatge que als anys 30 diu que el seu referent en política internacional és Adolf Hitler. Però Gil Robles és la mateixa persona que, a principis de la dècada dels seixanta, se’n va a Munic i es reuneix amb l’oposició democràtica per conspirar contra el franquisme. Com jutgem Gil Robles? Què en podem dir? A quina conclusió arribem? Quina mena de persona és? ¿Quina mena de persona és algú que durant els anys 30 té com a màxim referent en política internacional a Hitler i als anys 60 fa el possible per restaurar la democràcia a Espanya? Hi ha una famosa escena en què es veu el fill de Gil Robles prenent possessió del càrrec de defensor del poble, en la qual, en recordar el seu pare, parla de «la larga noche de piedra de la dictadura». Una dictadura, però, que el seu pare ha contribuït a preparar i que després, el seu mateix pare, fa tot el possible per ensorrar. Com ho jutgem tot això? 

Poso un altre exemple. La Falange és l’únic partit que explícitament dóna suport al cop d’estat del 18 i 19 de juliol de 1936. Però, alhora, des dels micròfons de Radio Salamanca, el seu secretari general (Manuel Hedilla) fa un discurs demanant als militants de la seva organització que defensin –si cal amb les seves pròpies vides– els rojos injustament perseguits. Doncs bé, aquest personatge és arrestat i condemnat a mort pel franquisme. Com el jutgem? Com podem resumir en poques paraules actituds tant contradictòries?

Exemples com aquests, n’hi ha molts i en podríem afegir molts altres. Però jutjar-ne un de sol és dificilíssim. I, no cal dir, jutjar-los tots junts. Per exemple, com podem jutjar Miguel de Unamuno? Un intel·lectual brillant... brillantíssim... perseguit per la dictadura del general Primo de Rivera. Un intel·lectual excepcional que conspira a favor de la República abans de 1931 i que recolza el cop militar de 1936. Un personatge que poques setmanes després de produir-se l’Alzamiento nacional, s’hi manifesta obertament en contra, renega dels franquistes i es baralla amb Millán Astray al paranimf de la universitat de Salamanca. Què podem dir d’Unamuno? És un franquista, un antifranquista, un demòcrata, un antidemòcrata, o tot alhora? I, en qualsevol cas, l’únic realment segur és que Unamuno no és pas un ximple. Les aparents contradiccions de la seva biografia personal i de la seva obra són el reflex de les complexitats de la seva època.

Per què és tan difícil poder entendre aquests comportaments? Repeteixo que ens hem d’apropar amb molta precaució a tot allò que passa en aquest període. N’hem de fer una interpretació curosa, especialment si és un episodi tant dramàtic i sagnant com la Batalla de l’Ebre. Sense parlar de la Guerra ja seria difícil; però –parlant de guerra, del dolor d’una guerra, del dolor d’una batalla com la de l’Ebre– l’esforç ha de ser immens. De fet, fora de les dues guerres mundials, la Batalla de l’Ebre és la més gran de la història d’Europa del segle XX. I, per tant, no és tan sols un patrimoni tràgic i malaurat de la nostra història, sinó també un patrimoni de la història d’Europa i de la història del món. És la batalla més gran que es lliura contra el feixisme abans de la Segona Guerra Mundial i, en conseqüència, el món sencer n’és deutor d’una o altra manera.

 A la Batalla de l’Ebre hi ha unes cent deu mil baixes. Només al bàndol republicà n’hi ha setanta mil. És a dir, més del 2% de la població catalana de l’època. Tothom té un parent mort o desaparegut a la Batalla de l’Ebre. Quasi totes les famílies d’aquest país tenen un fill, un pare, un nebot, un cosí, un oncle o un amic mort o ferit a la Batalla de l’Ebre. Alemanya i França, durant tota la Primera Guerra Mundial, tenen un percentatge de baixes de l’ordre d’un 10%. En quatre anys d’enfrontament bèl·lic, un deu per cent de baixes. Al nostre país, a Catalunya, amb només cent setze dies de batalla, hi ha més del 2% de baixes de la seva població. Una xifra esgarrifosa. De fet, si li sumem tots els morts dels altres fronts de la guerra (el de Terol, el del Segre o el de la Noguera) i li afegim el drama de l’exili (el 10% de la població d’aquest país), la dimensió humana d’aquesta tragèdia és pràcticament inigualable a tota Europa. Insisteixo, en la història d’Europa, és molt difícil trobar un país que hagi suportat una tragèdia d’aquesta magnitud, amb aquest nivell de dolor. Per això és difícil acostar-se a la Batalla de l’Ebre. Per això és difícil parlar-ne. Per això és difícil poder arribar a un consens. Per això és difícil poder reconstruir-la. I, tanmateix, és necessari conèixer-la i explicar-la. Perquè si no ens l’expliquem mai, no podrem saber d’on venim; i si no sabem d’on venim, possiblement tampoc sabrem cap a on anem. Qui no coneix els seus orígens, qui no es capaç d’orientar-se bé, li costa molt avançar. I, sovint, en la història del nostre país no hem sabut on anem. Per tant, encara que sigui molt dolorós, hem de fer aquest esforç. La Batalla de l’Ebre comença a tres quarts d’una de la matinada del dia 25 de juliol —diada de Sant Jaume— de 1938. Acaba cent quinze dies més tard, la tarda del 16 de novembre de 1938. Cent setze dies de batalla amb setanta mil baixes al bàndol republicà i amb més de quaranta mil al bàndol franquista i amb enfrontaments aeris de l’ordre de sis-cents avions en un dia. Sens dubte, és una gran batalla.

 Més enllà, però, dels fets estrictament bèl·lics, per què passa? Per què hi ha més de cent mil baixes? Per què algú pren la decisió d’iniciar una batalla que comportarà un preu tan elevat en vides humanes? La resposta no és gens fàcil de formular ni gens fàcil d’entendre. Des d’un principi, la Batalla de l’Ebre no té gaire sentit. Però admetre això, fa que el dolor sigui encara molt més insuportable. Perquè si tantes i tantes morts no tenen sentit, tot plegat esdevé molt més esgarrifós. Si la batalla tingués algun sentit, seria igualment esgarrifosa; però si resultés que no té sentit, com ho justificaríem? Com ho racionalitzaríem? Com ens ho explicaríem? Per què dic que la Batalla de l’Ebre no té sentit? O, dit d’una altra manera, quin sentit li podem trobar a la Batalla de l’Ebre? Parlem-ne un moment.

La Guerra Civil espanyola comença el juliol de 1936. La Batalla de l’Ebre s’inicia dos anys després, el juliol de 1938. Portem vint-i-quatre mesos de guerra. A finals de l’hivern de 1938, cau el front de Terol, que ha estat especialment cruent. Segur que heu sentit parlar als vostres avis o pares del fred de Terol, d’aquell terrible hivern amb temperatures de quasi vint graus sota zero. L’exèrcit franquista ha arribat fins a les costes de la mar Mediterrània, concretament fins a Vinaròs. (Hi una altra foto molt famosa amb una creu gegantina plantada a la sorra de la platja de Vinaròs).

L’exèrcit franquista s’ha desplegat per la vessant dreta de l’Ebre i avança utilitzant el riu com una gran trinxera que protegeix el seu flanc esquerre. El seu principal objectiu no és pas atacar Barcelona, sinó avançar sobre València, perquè els comandaments franquistes consideren que passar l’Ebre és una tasca molt i molt difícil. En qualsevol cas, ja han fet força mal. Han aconseguit de separar Catalunya del País Valencià. Han separat la indústria bèl·lica catalana de la zona centre de la República. Sens dubte, és un cop devastador per a la República. Des d’aquest moment, les esperances que la República guanyi la guerra ja no tenen fonament lògic. L’Espanya republicana ja no té cap esperança de guanyar la guerra. L’exèrcit franquista pressiona València sobre una línia de defensa que s’anomena XYZ. Durant el juliol de 1938, la línia XYZ és a punt d’ensorrar-se.

 Ara fem un cop d’ull a Europa. A Europa passen moltes coses. Moltíssimes. El març de 1938, Alemanya s’ha annexionat Àustria i les potències europees occidentals —parlo de França i d’Anglaterra— ho han permès. No han mogut ni un dit. Aquest estiu de 1938, Alemanya exigeix a Txecoslovàquia que li entregui els Sudets. A dreta llei, les potències occidentals europees no poden abandonar Txecoslovàquia perquè és una democràcia; mentre Alemanya és una nació governada per un règim totalitari. Arribaran els governs democràtics occidentals a abandonar la democràcia txeca a la seva trista sort davant les amenaces nazis? Moltes persones pensen que no. L’exèrcit txecoslovac és relativament important i ben preparat.

Segurament, si els britànics i els francesos haguessin apostat per la defensa de Txecoslovàquia, Hitler hagués cedit. La República espanyola també creu que si Hitler ataca Txecoslovàquia, França i Gran Bretanya respondran de la mateixa manera. I, com que el bàndol nacional està ple de tropes alemanyes i italianes, la República pensa que els britànics i els francesos atacaran les tropes italianes i alemanyes que ajuden Franco, i la República se salvarà. Per tant, davant de les circumstàncies polítiques europees, cal allargar la nostra guerra civil. No tant amb l’esperança de guanyar-la -que és certament difícil-, sinó amb l’esperança de no perdre-la. I això magnifica el dramatisme d’aquells que ho donen tot per no res. Saber que no pots guanyar i, malgrat saber-ho, lluitar fins al final. Estar disposat a donar-ho tot. Fins i tot la pròpia vida.

La República espera de poder allargar la contesa amb el feixisme fins que comenci la guerra a Europa. La República  pensa que França i Gran Bretanya vindran a salvar-los, i que salvaran Txecoslovàquia. Tanmateix, quan porten dos mesos i sis dies de la gran batalla a l’Ebre, el 30 de setembre de 1938, Chamberlain i Daladier —els caps de govern de Gran Bretanya i França, respectivament— lliuren Txecoslovàquia a Adolf Hitler. Tot seguit, Chamberlain aterra a l’aeroport de Londres amb el document que ha signat amb Hitler i l’ensenya amb orgull. L’ensenya amb entusiasme. I nosaltres, ara, hauríem de fer un esforç per entendre’l. Perquè quan Chamberlain arriba a Londres i ensenya aquest document al seu poble, els està prometent la pau a una generació sencera. Els està dient que Europa no tornarà a viure l’horror de la Primera Guerra Mundial. I els britànics estan contents, i els francesos estan contents; i si vosaltres haguéssiu estat britànics o francesos també hauríeu estat contents. I si vosaltres haguéssiu estat catalans haguéssiu plorat llàgrimes amargues.

El que importa és intentar entendre per què les persones fan el que fan. Chamberlain i Daladier han abandonat Txecoslovàquia i, amb ella, la República espanyola i Catalunya. Així,doncs, a partir del 30 de setembre de 1938 ja no hi ha ni tan sols l’esperança de no perdre la guerra. L’esperança de guanyar-la fa temps que s’ha esvaït. I, malgrat tot, el front de l’Ebre encara resistirà durant un mes i setze dies. Intenteu fer-vos-en una imatge. Sou cent cinquanta mil soldats catalans que heu travessat l’Ebre els darrers dies de juliol de 1938. Heu avançat tan ràpid com heu estat capaços. En alguns llocs per on heu creuat el riu, ha estat relativament fàcil; a Miravet o a Benissanet, per exemple. En d’altres, ha esdevingut una autèntica massacre. Brigades senceres han desaparegut sota el foc de les metralladores enemigues. Per exemple, la brigada de la Commune de París, formada per voluntaris francesos, belgues i britànics, que lluiten a les Brigades Internacionals. Per alguns llocs heu passat tan de pressa com heu pogut. Cada segon de més al riu és un risc per a la vostra vida. Algunes de les millors unitats són les primeres en travessar-lo: la 32a Brigada de la 43a Divisió, la 130a Brigada de la 43a Divisió... Heu ocupat Móra d’Ebre, Mequinensa, Faió, Benissanet i Miravet i, ara, avanceu cap a l’interior. El vostre objectiu és marxar terra endins, el més possible. Cap on aneu? Quin objectiu estratègic hi ha davant vostre? Quina gran ciutat hi ha davant vostre? Quin nus de comunicació hi ha davant vostre? Cap. Davant vostre no hi ha ni cap gran ciutat, ni cap nus de comunicació important. Quin sentit té, doncs, tota aquesta gran operació militar? Només un: guanyar temps. És així. Aquesta operació està basada pràcticament en el no res. Esteu fent una operació que no representarà cap cop definitiu per a l’exèrcit enemic. Davant vostre només hi ha quilòmetres i quilòmetres... centenars de quilòmetres de muntanya. Abans no albireu Guadalajara, quants quilòmetres i quilòmetres haureu de fer per les muntanyes? Esteu fent una maniobra que no us porta enlloc. I vosaltres en sou conscients. I, tot i així, avanceu tan ràpid com podeu cap al no res. El vostre primer objectiu és Gandesa. Us desplegueu des de Mequinensa i el Faió. Si heu creuat el riu per l’extrem nord de la batalla, us esteneu sota les muntanyes de la Fatarella, on s’ha produït un dels episodis més brutals de la guerra. Però si heu creuat per Mora d’Ebre, per Benissanet, el vostre objectiu és la carretera que porta per Corbera d’Ebre fins a Gandesa. És una carretera recta... quasi infinita. Vosaltres —que sabeu tot això— avanceu tan de pressa com sou capaços. Si sou dels que heu creuat per Móra d’Ebre, us haureu d’enllaçar, també el més ràpidament possible, amb els blindats que estan creuant el Pont de Ferro de Flix. Són els únics blindats que tindreu durant tota la batalla: uns T-34 de fabricació soviètica. Són uns blindats molt bons, excel·lents, però en teniu poquíssims. Si sou soldats republicans, el vostre enemic us supera en proporció de quatre a un, en artilleria; de set a un, en carros de combat, i de nou a un, en avions. I vosaltres ho sabeu, tot això. El vostre objectiu és la carretera que porta a la població de Gandesa. Ho recordeu? Heu passat per Móra per avançar fins a Corbera d’Ebre, i d’allà fins a Gandesa. Corbera d’Ebre és només a quatre quilòmetres de Gandesa. Arribeu a Corbera molt ràpid. Esteu a les portes de Gandesa. Però mai l’arribareu a trepitjar. Us aturaran a Gandesa. Durant cent setze dies veureu Gandesa davant dels vostres ulls sense poder ocupar-la. Tot un malson. Si heu creuat per Miravet però, pujareu cap a les serres de Pàndols i de Cavalls. Hi ha algunes de les millors unitats d’infanteria de tot l’exèrcit republicà lluitant en aquests paratges: la 9a, la 100a... Ja no sortireu d’allà pràcticament fins al final de la batalla. Durant cent jornades resistireu les bombes dels avions als cims dels turons d’aquestes inhòspites serres...

A partir del 30 de setembre de 1938, a la Conferència de Munic, quan ja queda clar que no hi ha res a fer, les Brigades Internacionals es retiren. També es retira una part dels soldats italians. La resta però, entrarà el 26 de gener de 1939 a Barcelona, conjuntament amb les tropes nazis. Els uns per la Meridiana i els altres per la Diagonal, respectivament. Alguns d’aquests deu mil soldats italians que combaten a la zona de Gandesa, han protagonitzat els grans assalts sobre Corbera amb l’objectiu de recuperar-la. I com ells, molts d’altres. L’han arrasat. No n’han deixat res. Res de res. Quan el visitant va al poble vell de Corbera, resta impressionat en veure algunes cases destruïdes. No és conscient, però, que està trepitjant un poble del que no en va restar pràcticament ni una sola pedra dempeus. Tot és cobert de pedres. Camines per sobre d’elles. Ni tan sols les veus. Ens impressionen les restes visibles, però ens haurien d’impressionar molt més les que ja no veiem.

 No sé si posar-me a explicar escenes dramàtiques. Us n’explicaré una. Un dels indrets més importants on es desenvolupa la Batalla de l’Ebre són les serres de Pàndols i de Cavalls. Unes serres senzillament impressionants, amb els seus cims abruptes de pedra tallada. A Pàndols és relativament fàcil arribar-hi en cotxe; a Cavalls, no. Cal arribar-hi caminant. Quan imagines que per les parets d’aquells turons avancen milers d’homes... Quan veieu que pels lloms d’aquests turons, desenes de milers de soldats enemics s’enfilen cap a vosaltres, impressiona. Impressiona saber que la batalla s’inicia el 25 de juliol; i el 25 de juliol, a la Terra Alta, fa molta calor, i a l’agost fa molta calor, i al setembre fa calor... , i dalt de Pàndols i de Cavalls no hi ha fonts, i gairebé no hi ha aigua. I teniu set, i fa molta calor, i és molt difícil de fer un forat a la roca on enterrar els vostres companys morts. Aquells que, potser el dia abans, encara us han ofert amb un somriure una cigarreta a la trinxera. Els mateixos que ara es podreixen de pressa al vostre costat. Fa calor i els cadàvers es descomponen ràpidament, i no els podeu enterrar, i no els podeu retirar. I els soldats combaten amb boles de naftalina penjades al coll per poder suportar l’olor fètida dels cossos dels companys. Us explico un moment de la batalla.

Quan les Brigades Internacionals reben ordre de retirar-se, perquè ha hagut el Pacte de Munic entre britànics, francesos, alemanys i italians, a les serres de Pàndols i de Cavalls, al capdamunt dels cims, hi ha una brigada que s’anomena la Brigada Lincoln. Una brigada de voluntaris nord-americans que lluiten al costat de la República espanyola. Porten a les seves espatlles més de dos anys de guerra i vuitanta dies a l’infern de la Batalla a l’Ebre. Han tingut potser un trenta per cent de baixes. Dels que havien començat, és probable que hi hagi un trenta per cent que ja no hi són.

 Ara, en aquest moment precís, manca aproximadament mitja hora perquè siguin rellevats de la primera línia de front. D’aquí a mitja hora, vindrà una unitat de la reraguarda i els rellevarà per mantenir la posició. D’aquí a mitja hora, ja no seran a primera línia, seran camí de casa. Gairebé tots ells tenen algú que els espera: la mare, la dona, el germà, algun fill... Tots ells saben que, si aguanten mitja hora més, és probable que no els tornin a veure. Però també saben que no tots tornaran, que els seus companys, els que han mort, ja no tornaran mai més. L’exèrcit enemic ataca quan només falta mitja hora per ser rellevada la primera línia del front. Qui defensarà una posició sabent que d’aquí a mitja hora estaran camí de casa? Després de tants esforços, de tants sacrificis, de tant patiment... només mitja hora. I el vostre enemic sap que cedireu, i per això us ataca.

 Ells, però, decideixen resistir. Aquells homes que en només mitja hora haguessin estat camí de casa, mantenen la posició. I no només la mantenen, sinó que passen al contraatac, amb una quantitat esgarrifosa de baixes Falta només mitja hora per tornar a casa i aquestes unitats perden molts dels seus homes. En una batalla hi ha moments de glòria i d’horror extrems.

Com parlar-ne, de tot això? Com jutjar-ho? Com fer que aquells que ho van viure ens ho expliquin? És tan difícil... hi ha tant dolor.

 Us n’explico una altra. Una més. Imagineu que sou soldats de l’exèrcit franquista. Davant dels vostres ulls, la foscor de la nit comença a trencar-se. Formeu part d’un regiment... del regiment de requetès de Nostra Senyora de Montserrat. Tots vosaltres sou catalans. Gairebé tots vosaltres heu fugit del vostre país, de Catalunya, perquè algú us volia matar, o perquè algú ha matat el vostre pare. Molts de vosaltres sou catòlics i aneu a missa. I no heu comès cap altre delicte que aquest... anar a missa els diumenges. La majoria de vosaltres heu fugit perquè us volen matar per coses tan senzilles com anar a missa. Vosaltres estimeu el vostre país. Abans d’aquest infern, molts de vosaltres heu estat republicans i demòcrates convençuts. Ara, però, esteu a l’exèrcit franquista disparant contra soldats de la República. Ara esteu disparant contra uns altres demòcrates, disparant contra uns altres republicans, disparant contra uns altres catalans. Alguns de vosaltres coneixíeu —i potser en sou amics— de Manuel Carrasco i Formiguera, advocat i polític, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya; catòlic, republicà i demòcrata convençut. Carrasco i Formiguera ha hagut de fugir d’aquest país perquè aquí el volen matar. El president Companys li ha hagut de dir que marxi... que no el podrà protegir... que el mataran... I massa vegades ja ha hagut de viure l’horror de saber que alguns dels que han estat els seus amics han matat uns altres amics seus. Carrasco i Formiguera li respon que no vol marxar i Companys l’hi obliga. Carrasco i Formiguera creua la frontera fins a França. I, quan hi és, recorda que és republicà i demòcrata, i que vol defensar la  República. Decideix de passar al País Basc, on governa el Partit Nacionalista Basc. Embarca en un vaixell a Burdeus rumb Bilbao. Durant la travessia, un vaixell franquista el captura. El porten a Burgos i els franquistes l’assassinen per demòcrata i republicà. Ell que ha fugit d’un país on l’han volgut matar per ser catòlic.

 Davant les serres de Pàndols i Cavalls, a l’alba, alguns de vosaltres —amics de Manuel Carrasco i Formiguera... que el coneixíeu... que l’heu votat... que era amic del vostre pare— esteu enquadrats a l’exèrcit franquista disparant contra la República i la democràcia. Us imagineu l’escena? Molts de vosaltres sou catalans, demòcrates i republicans. Us imagineu que vol dir això? Com s’entén això? I tot just, quan la llum del sol comença a trencar la foscor de la nit, us diuen que heu d’atacar la serra de Cavalls. Els franquistes anomenen l’operació “Escalar los cielos” «...porque a medida que escalas la montaña, te vas directamente al cielo». El regiment de requetès Nostra Senyora de Montserrat és la unitat franquista que pateix més baixes a la Guerra Civil.

I, abans de passar a l’assalt, canteu.

 Imagineu-vos ara que esteu a l’altre bàndol. Sou a la trinxera que defensa Cavalls. Sou republicans i, de sobte, enmig del silenci de la nit, escolteu unes veus que entonen la cançó de “L’Emigrant”¹: 

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor.

Qui de tu s’allunyà,

d’enyorança es mor . 

D’aquí uns minuts, però, us estareu matant els uns als altres. Us imagineu aquest horror? Us imagineu què és estar dalt de la serra de Cavalls? És pràcticament impossible fer un forat perquè tot és roca que, a més, en ser bombardejada es converteix en esberles... veritable metralla que perfora els vostres cossos. No us podeu amagar. Sabeu que patireu un atac perquè, una estona abans de patir-lo, sentiu una remor llunyana... com una remor de tempesta. Cada vegada l’escolteu més a prop i més clara. És el preàmbul de la tragèdia. Són sis-cents avions que vénen a bombardejar-vos. Es tracta de Henkel 111, els mateixos que van bombardejar Londres al començament de la Segona Guerra Mundial; de Stuka o Junker Ju87, els mateixos que van bombardejar Polònia als inicis de la Segona Guerra Mundial; de Saboia italians... Els bombarders us passen pel damunt. Bombardegen indiscriminadament la vostra posició i, darrere d’ells, piquen els caces i us metrallen. I vosaltres no teniu cap forat ni cap trinxera per amagar-vos. I aguanteu el bombardeig dels avions i aguanteu la metralla dels caces. I immediatament després, comença el bombardeig de l’artilleria. En el moment més intens de la batalla, la Serra de Pàndols i la Serra de Cavalls són bombardejades per bateries de canons situats cada cinc metres. Les bombes esclaten a les vostres posicions a cinc metres de distància les unes de les altres. I heu d’aguantar la posició. I veieu avançar l’enemic darrera de l’ensordidora cortina de foc.

 Es bombardeja una primera línia. Uns quants canons apunten una mica més enllà i bombardegen la segona línia. I els primers s’aixequen una mica i bombardegen una tercera línia. De tal manera que veieu venir una cortina d’explosions que s’apropa. Darrera d’aquesta cortina, avança la infanteria enemiga, pas a pas. Cada vegada estan més a prop. I vosaltres heu de mantenir la posició a peu dret. I al vostre darrere hi ha els oficials que us apunten amb una pistola al cap. Són els vostres oficials. Heu lluitat al seu costat moltes vegades. Imagineu-vos ara que sou aquell oficial, aquell que apunta al clatell dels seus propis homes. Per què ho feu? Per què heu pres aquesta terrible decisió? La resposta és esgarrifosa. Els apunteu al clatell perquè els estimeu. Esteu disposats a matar-los perquè els estimeu. Sou conscients que si un sol d’ells cedeix i fa un pas enrere, allò es pot convertir en una fugida. I la fugida en una cacera de conills. L’enemic us mataria pràcticament a tots. Per tant, el més important és no permetre que ningú faci un pas enrere. I heu d’estar disposat a matar els vostres soldats, els vostres amics, els vostres companys, els vostres camarades... perquè us els estimeu.

 Com es jutja tot això? Com s’entén tot això? Com podem racionalitzar tant dolor? Tan sols una reflexió més per acabar, contundent i clara. La Batalla de l’Ebre acaba el 16 de novembre de 1938. Al cap d’un mes, el 23 de desembre de 1938, l’exèrcit franquista llança una ofensiva general contra Catalunya i desborda el font del Segre. Trenta dies més tard, el 26 de gener, les tropes franquistes entren a Barcelona. El general que comanda la 4a de Navarra, es diu Solchaga. Puja per Collserola i travessa la plaça del temple expiatori del Tibidabo. El general pot observar per primera vegada la ciutat de Barcelona sota els peus, i exclama: «Dios mío, ¿quién ha permitido esto? Tantos rojos juntos». L’exèrcit que ha desbordat el front del Segre ocupa el primer poble de Catalunya l’abril 1938, abans de la batalla de l’Ebre. Els primers dies de primavera de 1938, les tropes franquistes ocupen el primer municipi del Principat de Catalunya, la Pobla de Massaluca. L’oficial que comanda aquestes tropes reuneix la població a la plaça de la vila i els diu: «Catalanes, no sois dignos del sol que os alumbra!». Recordem que l’exèrcit franquista a tot arreu de l’Estat espanyol (a Melilla i a Galícia, a les Canàries i Euskadi) s’autoanomena Ejército Nacional; mentre que en entrar al primer poble de Catalunya, segons els seus documents interns, passa a autoproclamar-se Ejército de Ocupación de Cataluña.

Ara intenteu imaginar el 15 d’octubre de 1940. Fa un any i mig que s’ha acabat la guerra. Els franquistes han vençut. Encara és negra nit, nit tancada. Piquen a la porta de la vostra cel·la. Sou el president Lluís Companys. Sortiu de la cel·la amb tota la dignitat del món. Fa uns minuts que heu signat el vostre testament polític, on dieu: «A tots els qui he agreujat, els demano perdó. A tots els que m’han agreujat els perdono. A Déu agraeixo que m’ajudi a viure aquests darrers moments amb tanta dignitat. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot allò que representa de pau, justícia i amor». Acabeu de perdonar aquells qui estan a punt de afusellar-vos. Alguns a qui, anteriorment, vosaltres els havíeu salvat la vida. S’obre el portaló del castell de Montjuïc. Camineu arrossegant els peus. A Madrid us han torturat. Marxeu pel camí de Ronda. A la vostra esquerra, el fossar de Santa Eulàlia, on us afusellaran d’aquí a uns moments; a la vostra dreta, la ciutat comtal. L’alba comença a tenir un to gris. Barcelona és als vostres peus. Sou el President d’aquell país vençut i destruït, d’aquell país que heu procurat defensar de la intolerància. A aquella hora freda a trenc d’alba, quan afusellen Companys i el President crida, descalç, «Per Catalunya!», on és l’esperança dels catalans? On és l’esperança per als republicans, per als demòcrates, per als europeus? El dia 15 d’octubre de 1940 tota Europa continental estava ocupada pels exèrcits del nacionalsocialisme, pels nazis d’Adolf Hitler. L’única que resistia en solitari era la nació anglesa, amb Churchill al capdavant. On era l’esperança pel món? La resposta és tràgica, brutal i desesperada: no hi havia esperança! Per a la immensa majoria de la gent no hi havia esperança. Podeu racionalitzar això? No hi havia esperança i, malgrat tot, les tres generacions que en aquell moment convivien, van viure. Van viure i van sobreviure. En paraules del poeta²:  

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

(...)

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.

(...)

Ara digueu: “ Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble” 

Tanmateix, els veritables herois són la generació de les vostres besàvies, de les nostres àvies, de les nostres mares... Elles van ser capaces de resistir allò que era tan difícil resistir: viure sense esperança. Una generació que sacrifica la seva joventut i ho perd gairebé tot pel camí. Alguns d’aquests soldats que combaten a la Batalla de l’Ebre, s’animen els uns als altres amb uns versos d’un altre gran poeta català³: 

Fem l’escamot dels que mai no reculen

i sols un bes pot fer presoners,

fem l’escamot dels que trenquen les reixes

i res no pot fer caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:

el primer bes que se’ns doni als primers 

Cal —d’una vegada per totes— dignificar el dolor de tot aquells que el van haver de patir, fossin del bàndol que fossin. Només nosaltres podem donar-li sentit amb el record. Només nosaltres podem donar sentit a tant sacrifici. 
 
 

Conferència feta per l’historiador Oriol Junqueras en la commemoració del 70è aniversari de l’Inici de la Guerra Civil.

Transcripció a càrrec de Manela Delgado Quintela ( historiadora) 

Meneame | del.icio.us

Dejar un Comentario